Còmode triomf dels nostres cadets a l’entranyable pavelló poliesportiu Sant Josep de la germana població de Sant Vicenç dels Horts.
Els partits contra el Santvi sempre tenen un caràcter especial, una barreja equimolar de partit de costellada i de clàssic de províncies. Els nens dels dos equips són companys al Mompou, han jugat entre ells ad nauseam, hi ha un cert bon rotllo entre ells, i fins i tot algun Facebook-pique. A tot això li afegim que el dia era magnífic (oblidada ja l’onada de fred Siberià), que el virus de la grip havia emigrat de Torrelles, que l’hora era raonable, i que gran part de la joventut de Sant Vicenç estava a les grades animant i quedarà clar a l’amable lector que l’ambient era l’òptim per gaudir d’un partit de bàsquet. El desenvolupament del partit no va decebre en absolut les expectatives.
La proximitat de l’estadi del Sant Vicenç va fer que aquest cop els directius de la UET decidiren no fer servir el transport aeri, i fins i tot van ser molts els jugadors que van apropar-se al pavelló Sant Josep en els seus vehicles privats (detall d’austeritat per part de l’equip que cal aplaudir). Amb tot, a les 10:30 els dos conjunts formaven a la pista a l’espera de que l’àrbitre, un xicot molt simpàtic que certament semblava desnodrit, decidís terminar el seu entrepà de calamars i donar inici (amb mitja hora de retard) al match entre els dos equips insígnia de Torrelles i Sant Vicenç.
El començament del partit va ser fulgurant per part dels nostres jugadors, pressionant molt bé al seu play maker, i cobrint excel·lentment les línies de pas (excepcional el Gerard en aquesta tasca), els nois de la UET van recuperar moltes pilotes que acabaven en contraatac i cistelles fàcils. Això ens va portat a una significativa avantatge als dos minuts de partit (0-7) que semblava indicar que el patit es trencaria molt ràpid. No obstant, ells van reaccionar a partir de la meitat del quart, aprofitant-se que a la zona, la seva superioritat física era insultant i van aturar parcialment la sagnia de punts, terminant el quart amb un 11-23 a favor de l’equip ginesta-nocturna.
El segon quart va ser complicat, ells imposaven el seu físic a sota de la cistella (tot i l’excel·lent feina del Gerard, el Ivan i el Manel) i aprofitant-se d’alguns desajusts defensius van aconseguir apropar-se al marcador, encara que mai de manera preocupant. Una estirada final del nostre equip va deixar el marcador en un còmode 24-39 al descans, i l’ànim tranquil en els seguidors, que van concloure que aquest cop no tocaria patir.
El tercer quart va ser magnífic, no només pel parcial de 8-23 o per l’encert des de la línia de 3 punts (5 triples!) sinó per la plasticitat d’algunes de les jugades d’atac que semblaven coreografies de ballet, amb passades sense bot entre tres jugadros en carrera, jugades estètiques i efectives pròpies de la Play, que van ser aplaudides fins i tot per l’afició rival. El partit s’hauria d’haver acabat al minut trenta amb 32-62 al marcador, però malauradament quedava un tercer quart i calia jugar-lo. La voluntat de no fer sang i un cert i comprensible relaxament dels nostres jugadors van fer que el últim quart fos amb diferència el pitjor del partit amb un Santvi crescut que no ens va deixar encistellar fins el minut sis del quart i que va guanyar el parcial amb un 18-5.
Un bon partit amb uns molt bons tres primers quarts. Sens dubte els homes exteriors van ser molt importants per la victòria, però voldria remarcar aquí el treball excel·lent, fet en inferioritat de condicions dels nostres homes interiors. Només el Miquel te cos per competir amb els pivots del Santvi, que lis treien mes d’un cap i vint quilos al Ivan al Manel, a l’Albert o al polivalent Gerard. En aquestes condicions, agafar més de quaranta rebots i frenar l’atac dels seus adversaris es una tasca extremadament meritòria. Uf,… si fossin un pam més alts,…
En definitiva com deia Caton el Vell (el propietari d’un Kebab al costat del circ màxim de Roma que va sortir a la segona edició de Gran Hermano): victis nunc oblitus. La setmana passada és història i cal afrontar amb optimisme el propers partits, pels que esperem comptar amb un Carles ja recuperat (la presència de la família Roch a les grades ja es va fer notar), després del cúmuls de lesions que s’han encebat amb ell les darreres setmanes.
Per en Modesto Orozco
