Durant una bona part de l’edat mitja els Almogàvers eren la força mercenària més temuda d’Europa. Venien dels Pirineus i eren contractats com a tropa de xoc per fer la feina bruta a qualsevol part del continent. Ara els veiem amb una aura romàntica, però la veritat que no eren molt ben vistos, no,… A meitat del segle XIV, una important tropa Almogàver, liderada per Roger de Flor va ser contractada per l’emperador de Bizanci, un tal Andrònico (mala gent també) per combatre als turcs. Sembla que els nostres avantpassats es van passar d’entusiasme en el tema del turquicidi, i el simpàtic Andrònico, una mica acollonit pel que diran,…, va convidar al Roger i als seus oficials a un sopar de germanor. Quan estaven borratxos els va decapitar (el que normalment, i aquest cas no va ser una excepció, produeix la mort). Sembla que, incomprensiblement, la resta dels Almogàvers es van enfadar i al crit de “Desperta Ferro” van assolar tota Grècia (a part d’aniquilar l’exèrcit bizantí). Van ser tan eficients que encara avui en grec l’home del sac es diu “Katalan (katalan)”, quan es vol remarcar la magnitud d’una tragèdia es diu que es pitjor que “la revenja catalana” i fins l’any 2005 els catalans no estàvem autoritzats a entrar als monestirs ortodoxos.
Divendres no va haver-hi sopar de germanor entre les directives, i el Gonzalo portava, aparentment, el cap al seu lloc. Tampoc ningú va demanar-li al ferro que es despertés i de fet, morts, morts, no van haver-hi, però al veure les ganes que tenien els nostres nois als de Esparreguera em va venir al cap la història sobre els efectes secundaris de la decapitació de Roger de Flor.
Els prolegòmens del partit van ser curts i marcats per l’emoció de saber quants dels nostres jugadors arribaven a temps de començar el partit. Finalment, van arribar tots els no lesionats i sense gairebé temps per escalfar va començar un partit intens, molt físic i poc controlat, marcat per la passió a la pista i a les grades més que per l’excel·lència en el joc, un partit però entretingut, i molt més serio que el d’anada que va representar la nostra primera derrota de la temporada.
L’Esparreguera es un equip asimètric amb dos molt bons jugadors poc recolzats per la resta i amb alguns nois que semblen més infantils que cadets. Equip no obstant tàcticament molt ben treballat, amb bona circulació de pilota i amb un contraatac mortífer.
A diferència del partit d’anada els nostres nois van sortir molt concentrats i aprofitant la seva superioritat en el joc exterior, van obrir una petita escletxa al marcador que va arribar a un +10 a la fi del primer quart. L’anàlisi tècnic del comentaristes esportius determinaven que el segon quart havia de servir per trencar el partit. No va ser així, en atac varem estar brillants, però no així en defensa a on es van concedir 20 punts, fins arribar a un 27-37 al mig temps que deixava el partir obert.
El tercer quart va estar marcat per diferències estables al voltant dels 10-15 punts, amb el contraatac com argument més important de l’Esparreguera i el tir exterior com eina desequilibrant de la UET. A la fi del quart un 39-52 deixava el partit encarrilat per un darrer període a on el cansament dels nois de l’Esparreguera (van jugar només vuit) va permetre’ns marxar fins als vint punts, diferència que es va reduir a +14 a la fi del temps reglamentari.
Partit intens, potser un xic massa, a on a part de l’actitud general és de justícia remarcar uns bons minuts del Carlos (4 punts), les defenses de manual del Carles a un base molt hàbil, el majestuós partit del Miquel (record personal de rebots: 13, a més de 8 punts i un paper intimidador determinant per la victòria), la passió del Gerard (12 punts 6 rebots i 1 assistència tenint al davant un noi tan atlètic com ell) i el bon partit del Ivan (10 rebots i dos punts), tot i l’extraordinària mala sort en el tir a cistella (tranquil Ivan que el proper dia entraran tots).
